REFLEXIÓ SOBRE L’ARTICLE: “Lo que el corazón quiere, la mente se lo muestra”

Després d’haver llegit l’article sembla que la ciència ha donat més sentit que mai a la frase tantes vegades repetida mens sana in corpore sano. Segur que molts de nosaltres hem patit moments en les nostres vides en que tot ho veiem negre, en que teníem la sensació que l’Univers sencer conspirava contra nosaltres, que res ens sortia bé. Probablement sí que en part estàvem immersos en uns dies d’entrebancs força continuats, però per altra banda també tinc la sensació que en aquests moments la nostra percepció de les coses tendeix a ser francament negativa. És a dir, en èpoques com aquesta qualsevol petit entrebanc, problema, repte tendim a percebre’l en unes dimensions exagerades i el que en un altre moment haguérem pogut resoldre amb més o menys eficàcia, sembla ser impossible de superar i així ens endinsem en una espiral o bucle del qual creiem no poder sortir i que pot acabar afectant a la nostra salut.
I ara continuant amb les frases tòpiques dic voler és poder . Sí realment volem tirar endavant la premisa principal, com diu l’article, és acceptar-nos. Ser conscients de les nostres vàlues i les nostres limitacions ens ajudarà a enfrontar-nos als esdeveniments de manera satisfactòria. No vol dir ser conscients de les nostres limitacions per lamentar-nos, vol dir tenir-les en compte i treballar-les. Vinculat a aquesta idea hi ha el concepte de resiliència, que és la capacitat que tenim per encarar els problemes, entrebancs o reptes del dia a dia. És una capacitat que l’ésser humà té i sovint oblidem, a voltes però sorgeix. Tots i totes ens hem enfrontat a situacions de les que creiem no ens en sortiríem, però generalment hem trobat els mecanismes per tirar endavant. Hi ha una frase que una companya de feina diu sovint i que comparteixo: l’ésser humà vol ser feliç per naturalesa i és d’aquesta fita d’on traiem les forces necessàries per continuar. A vegades, però hi ha persones que els costa trobar aquestes estratègies per aconseguir-ho i és aquí on, com es cita a l’article, hem d’entrenar la nostra ment.
El llenguatge, la paraula, les converses amb un mateix són una eina molt important. Quan ens enfrontem a canvis o reptes, l’actitud amb la que l’entomem varia si en comptes de dir-nos “no puc” diem: “ ho intentaré fer el millor que pugui, i me’n sortiré”. En aquest sentit, quan ens plantegem encarar qualsevol repte és molt important, com he dit abans, saber quins són els nostres punts febles i quins els forts. Si la nostra veu interior és poc realista o no té en compte com som, podem ser massa confiats i errar, el sentiment de fracàs i frustració es poden apoderar de la nostra ment i entrar en aquest bucle de negativitat.

Amb totes aquestes premises, només cal mirar a les nostres aules i ser una mica empàtics. Quantes vegades no ens hem trobat amb nens i nenes que no accepten l’error, la crítica constructiva o que tenen una baixa autoestima? Jo més vegades de les que m’hagués agradat i es que sembla mentida que sent tant petits puguin experimentar aquests sentiments tant negatius cap a ells mateixos. Hem d’ampliar la nostra mirada i ser conscients que la societat en la que vivim potencia molt aquestes actituds.
Han de ser els millors en tot, les expectatives que sovint tenim posades en ells són exagerades i ells i elles no estan al marge de totes aquestes pressions. Com a mestres els hem de donar les eines necessàries per gestionar aquesta situació, el reforç positiu, el companyerisme, l’empatia, l’error com a font d’aprenentatge no com a quelcom negatiu, espais per l’autoconeixença, el respecte propi i cap els altres, models de llenguatge més positiu al parlar d’ells mateixos i amb ells mateixos. Això els permetrà en un futur encarar els alts i baixos de la vida i poder lluitar per aquesta màxima que tots tenim: ser feliços!